"penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus..."
La pregunta estrella ens demanava reportar una meravella breu que ens hagués fregat l'esperit com un núvol fugisser.
RESPOSTA ESTRELLA
Penso en una passejada entre Torelló i Manlleu, seguint el curs del Ter, i he pensat alhora per quin caprici els déus fan i desfan meravelles tan breus.
Ja ho diu la saviesa popular: mai no és tard per a començar una nova activitat.
I heus aquí que el mes de març d'enguany vaig conèixer un grup de bona gent, jubilats -llargament jubilats- que es dediquen a fer una caminada cada dijous pels més encantadors indrets del nostre país. Tot i que no els coneixia, m'hi vaig adherir, i havent-ne rebut una meravellosa acollida ja els he acompanyat en les nou sortides que s'han fet des d'aleshores.
Els recorreguts a peu tenen entre 12 i 19 quilòmetres i sempre comencen i acaben en una estació de tren o bus. La participació va de entre cinc i deu caminants.
La sortida que cito ha estat la més llarga, però el paisatge també era el més pintoresc. El Ter baixa ara amb una força inusitada; el seu cabal es troba entre els més imponents dels últims temps; els ànecs salvatges hi troben aixopluc i els indrets que travessa estan en el seu màxim esplendor.
Les meravelles divines són breus, sí, per l'ànima; si bé a la meva esquena no li van semblar tan breus. Tanmateix, això no em va impedir de recollir un bon manat d'espàrrecs de marge que em van fornir una saborosa truita, perfumada amb uns brots d'alls tendres, d'allò més deliciosa.
09 de maig de 2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada