Joan Sales, en un altre encert de la seva capacitat
de reflexió, li diu l'any 1965 a la Mercè Rodoreda: "Tothom vol ser jove,
quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l'edat en què ja hem après
a tenir la mica de seny indispensable per no molestar els altres..."
En
aquesta edat d'ara, més gran de la que ells tenien, se'm proposa de desvetllar allò
que -de significatiu se suposa- he après.
No
em puc deslliurar de recórrer al meu admirat Carles Capdevila (13/8/1965-1/6/2017)
el qual en va fer, d'aqueixa declaració, el tema central del seu llibre "La
vida que aprenc" (Ed. ARCÀDIA abril del 2017)
Heus
aquí la resposta a la:
PREGUNTA
ESTRELLA
Amb
la introducció: "En aquesta vida he aprés..." Carles Capdevila
comença a detallar tot un munt de realitats apreses que em fan avergonyir de
com he passat per alt tantes ocasions d'aprenentatge i trobar-me ara en blanc
per poder-me'n atribuir alguna.
Parla
de saber-se i sentir-se estimat. D'aprendre de persones increïbles. De no
desaprofitar ocasions de riure, plorar o fer-nos una abraçada. Que confiar dona
més fruit que vigilar. Que la bellesa és en la mirada. Que l'optimisme és
l'opció més recomanable. Que cal que ens diem coses boniques.
Jo
voldria haver aprés tot això, i si ho he destacat és perquè potser alguna n'hauré
atrapat.
I
per no restar amagat rere d'en Carles, us en diré una de ben meva: he après,
gràcies a Déu!, a viure tranquil sense creure en aquella església que tant
m'havia fet patir.
"La vida que aprenc" Carles Capdevila |
Ramon, 02/01/2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada